aAbrera.com

JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA

Poeta

“Crec que va ser als 16 anys quan em vaig dir que aquest xarampió de la poesia duraria per sempre”.

José Luis García Herrera va néixer poeta i, de ben jove, va entendre que ho seria per sempre. Només amb 24 anys, va guanyar el premi Vila de Martorell 1989 amb el llibre Lágrimas de rojo niebla, (Seuba ediciones, Barcelona 1990). El 1992 va publicar Memoria del Olvido amb la mateixa editorial. El 1994, amb el suport de  Carlos de Arce, dirigeix la selecció i l’estudi de l’antologia Los Nuevos Poetas (Seuba ediciones). El 1996 publica Código Privado (Puente de la Aurora, Málaga). El 1997 obté el Premio Elvira Castañón de Aller (Asturias) amb el llibre La Ciudad del Agua (Seuba Ediciones, Barcelona). L’any 1999 aconsegueix el premi Villa de Benasque amb el poemari Los caballos de la mar no tienen alas (Devenir, Madrid 2000). El 2002 publica Spelugges (Alhulia, Granada). Accèssit del premi Víctor Jara de Salamanca al 2003 amb l’obra El guardián de los espejos (Amarú, Salamanca 2004). El 2004 obté el premi María del Villar de Tafalla amb Las huellas del viento (Fundación María de Villar Berruezo, Navarra 2005). El 2005 li concedeixen el premi Blas de Otero amb el llibre Mar de Praga (AEAE, Madrid 2005). El 2006 el premi “Ciutat de Benicarló” amb Las huellas en el laberinto (Brosquil Ediciones, Valencia, 2008). Amb el seu poemari La huella escrita (editorial Ánfora Nova, Córdoba 2007) va aconseguir el premi “Mariano Roldán” 2006. I recentment, amb El recinto del fuego aconsegueix el I Premio Internacional de Poesía Erótica-Amorosa Ateneo Guipuzcoano 2007 (Huerga & Fierro, Madrid, 2008).

Nascut al barri de Can Vidalet d’Esplugues, l’any 2001 va decidir buscar un poble més petit al Baix Llobregat per viure-hi. A Abrera hi ha trobat les comoditats d’un poble petit, ben comunicat i tranquil. Avui el descobrim.

-Qui és José Luís Garcia Herrera?

Una persona normal, com qualsevol altre, que escriu poesia per intentar plasmar la seva visió del món i de la vida; que vol compartir, amb els demés, la seva experiència i les seves paraules.

-Escrius o parles amb veu alta a través dels teus poemes?

Escric. Crec que hi ha poetes amb veus més experimentades, amb més propietat, que poden dir els seus poemes amb veu alta, que estan escrits per ser-ho. La meva poesia, una gran part de la meva poesia, es per llegir-la dins d’un marc de certa intimitat. No busco més transcendència que la d’un home davant d’un mirall, de si mateix.

-Nascut a Esplugues de Llobregat al 1964, quan i com sorgeixen els teus lligams amb Abrera?

D’Esplugues vaig anar a viure a Sant Andreu de la Barca quan tenia 18 anys. I l’any 2001 vaig sentir la necessitat d’anar viure a un poble més petit, tranquil i ben comunicat amb Barcelona. Abrera reunia aquests requisits. Fins ara, tota la meva vida està lligada al Baix Llobregat.

-I amb la poesia, quan neix la teva passió ?

Gairebé ja no ho recordo. Quan tenia 6 o 7 anys llegia poesia d’un llibre de Literatura del meu germà. Als 11 anys ja participava als Jocs Florals de l’escola. Crec que va ser als 16 anys quan em vaig dir que aquest xarampió de la poesia duraria per sempre. Als 18 vaig començar a escriure el meu primer llibre. I 24 quan vaig guanyar el “Vila de Martorell”.

-Què escriu José Luís García? Què predomina a les teves obres? Què ens vols dir?

Crec que, com d’altres poetes, predominen els temes clàssics: l’amor, la mort, la vida, l’enyorança de la infantesa, el pas del temps... Sobre tot el pas del temps i el fet de deixar empremta del meu pas per la vida i pel món. Tinc 3 llibres publicats on la paraula “huella” es part de títol. El que vull dir, o donar als demés, es certa reflexió sobre el que som i vivim. Una passejada pels laberints de la memòria. Bàsicament, plasmar al paper allò que penso sobre fets que passen (que em passen a mi o a qualsevol) i deixar la meva visió personal, amb les meves paraules, amb la meva concepció del món i de l’art.

-Al teu blog personal expliques que vas aprendre a veure, a llegir i a entendre la poesia amb Vicente Aleixandre. Que et va transmetre l’escriptor a través dels seus poemes?

D’entrada, descobrir les possibilitats del vers llarg i un cert ritme interior que permet fer una poesia més reflexiva i descriptiva. Una poesia on és més important el que es diu que no pas la musicalitat o la mètrica del poema. Desprès, mirar de que el poema expliqui coses, situacions, reflexions... Que el poema tingui vida i sigui part de la comunicació amb els lectors. Vaig trobar que la poesia d’Aleixandre oferia una llum que, des de l’interior del poema i del home, sortia cap a la superfície amb la força de la vida i amb el desig de compartir el miracle de la vida.

-A banda d’escriure sota l’influència dels poetes del 27, sens una gran admiració per José Corredor Matheos. Que ha aportat el poeta a la teva obra?

M’ha aportat una visió més profunda sobre el que realment és important a la vida, que es retrobar-se amb un mateix i saber que no ets el centre del món; que el més important és el món i que nosaltres només som viatgers de pas. També m’ha ensenyat a depurar la meva poesia, a treure del poema tot allò que no aporta res al missatge que vols donar i, més aviat, genera confusió al lector.

-A l’inici de la teva llarga trajectòria poètica hi ha el Premi Vila de Martorell 1989 que vas aconseguir amb “Lágrimas de rojo niebla”, publicat per SeuBa ediciones. Després s’han editat una dotzena de llibres en només 18 anys. I diuen que la poesia no ven?

Malauradament, la poesia no ven. Es un cercle petit, minoritari. Però els poetes de la Generació del 27, que eren tot un fenomen social, també es queixaven de que la poesia tenia pocs lectors. On es venen més llibres és a les presentacions. A molta gent li agrada més la poesia quan la escolta, quan el poeta troba, amb la seva veu, el fil emocional del poema.

-Per a un escriptor, el millor de tot, es veure el seu treball publicat. Un objectiu difícil sinó fos, doncs, pels concursos literaris, no?

Sí, com la poesia es ven poc, els editors no arrisquen gaire a l’hora de publicar-la. Per això molts dels llibres que he publicat han estat possible gràcies a la consecució d’un premi. Però, per un altre banda, i en molts casos, aquests llibres no arriben a les llibreries. I això, tot sigui dit, és una llàstima.

-Per quina de les teves obres sents una predilecció especial? Quin dels teus llibres és la nineta dels teus ulls? Per què?

Crec que tots, en certa manera, tenen un racó especial dins del cor. Lagrimas de rojo niebla perquè va ser el primer, i d’altres pel significat que van tenir a l’hora de escriu-re’ls. Memoria del olvido es un llegat del meu pas pel servei militar. Spelugges reuneix records d’infantesa. La huella escrita es un homenatge a la poesia. Mar de Praga també es un llibre que m’estimo molt, pels dies inoblidables que vaig viure a la capital txeca. Però potser perquè és l’últim, El recinto del fuego és ara el llibre que més m’estimo. El passat dia 29 de setembre vaig anar a Donosti/San Sebastià a recollir el premi de poesia erótico-amorosa convocat pel Ateneo Guipuzcoano i a la presentació del llibre a la llibreria Lagun, la més emblemàtica de la ciutat.

-I llegeixes per desconnectar? Què t’agrada llegir?

Sí, i tant. M’agraden estils molt diferents. En poesia tot el que arribi a les meves mans. Miro de llegir poesia dels meus amics; de poetes coneguts i de poetes que no conec però trobo interessants. La novel·la històrica, especialment si tracta dels templers; la novel·la intimista que recrea mons de gent aparentment senzilla; biografies d’escriptors i, com no, revistes literàries.

-I ens podries recomanar algun llibre que tingui un significat especial per a tu o que pensis que ha ser un llibre de referència per a un bon lector?

Normalment dono poques recomanacions perquè, de vegades, crees moltes expectatives sobre l’altre persona i pot sentir-se defraudada si no les cobreix. En poesia recomano “Historia del corazón” de Vicente Aleixandre i en català “Casa de Misericòrdia” de Joan Margarit, que ha estat premi nacional de poesia, recentment. En narrativa “Edad Prohibida” de Torcuato Luca de Tena, “La ciudad de los prodigios” de Eduardo Mendoza i “Vida privada” de Josep Mª de Segarra. Podria dir molts més. Però crec que aquesta es una bona tria.

-En el capítol de consells i recomanacions. Quines pautes hem de seguir per poder entendre la poesia? o la poesia no s’ha d’entendre, senzillament s’ha de sentir?

Molta gent no arriba a la poesia per que vol entendre-la com si fos narrativa. Un poema es la expressió d’un sentiment, la pinzellada d’una emoció. Per tant, el primer és sentir-la, sentir que ens commou. Desprès podem mirar d’aprofundir més en el poema, però no cal. Un poema, com una música o un quadre, és l’emoció d’un instant.

-Per acabar, un desig personal que t’agradaria expressar?

Doncs, que un dia, anant pel carrer, una persona em digués “saps? Un dels teus versos em va ajudar a sentir-me millor, més feliç.” M’agradaria que ser feliç a la vida fos una obligació quotidiana, com llegir un poema cada nit o donar-li un petó a qui estimes.

-Ens obsequies amb un dels teus versos per tancar aquesta conversa?

Són uns versos inèdits del poema “Som d’on vinc”, amb el que vaig quedar finalista del premi Josep Grau i Colell d’Organyà d’enguany:

“Darrera els vidres no veig més

que el meu rostre reflectit contra la foscor

d’aquest mar negre envoltat de nit.

Sóc aquest que em mira. Un home, tan sols.

Sóc d’on vinc. Fill de la terra,

esclau del temps, senyor del silenci.”

-Moltes gràcies i molta sort José Luís!

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>