Crònica de l'acte del passat dia 23 de la Plataforma per la Tolerància a Abrera

El dissabte 23 la Plataforma per la Tolerància ha commemorat el Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial. Aquesta diada internacional recorda la matança de Sharpeville el 21 de març de 1960, en la que la policia sud-africana va matar desenes de persones que protestaven contra el règim d’apartheid.

A l’acte de la Casa de Cultura, presentat per la Mireia, presidenta de la Plataforma, hi han assistit unes 40 persones, que han pogut veure el documental “Fronteres”, de SOS Racisme, sobre els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), centrat en el de la Zona Franca de Barcelona, i una demostració de balls amb un fort component ètnic: flamenc i dansa del ventre, gràcies a la col•laboració de l’escola de dansa Juan Antonio García. També s’han pogut escoltar de viva veu els testimonis de la Jakeline, membre de la Plataforma, i en Soliman, d’Acció Jove de CCOO, sobre les dificultats del veïnatge entre Nador i Melilla, a la frontera sud d’Europa, i sobre les condicions de l’internament d’un familiar al CIE d’Aluche (Madrid), a més de les conclusions d’un informe de l’oenagé Pueblos Unidos.

Els CIE es troben repartits per tota la Unió Europea i estan pensats per allotjar temporalment un total de 50.000 persones que no poden demostrar el seu dret a viure al territori europeu. El problema és que totes aquestes persones són detingudes sense assistència jurídica, sovint en redades on la prova més evident de la seva situació irregular és el color de la seva pell, i retingudes fins a 60 dies en una pseudopresó on no són reconeguts els drets humans més elementals (que sí es reconeixen, per exemple, als interns a les presons “de veritat”). A les cel•les dels CIE sol haver-hi més persones que no hi caben, no es té cap consideració per dones embarassades, menors d’edat, vells, malalts, discapacitats o drogoaddictes, no es respecten les necessitats alimentàries especials, ni per motius religiosos ni per salut, l’assistència mèdica es troba sota mínims, els càstigs i les pallisses poden ser arbitraris i indiscriminats, els detinguts es troben incomunicats de la seva família i del seu advocat, etc. I quan arriba el moment que les autoritats poden disposar d’un avió, alguns detinguts són deportats sense miraments, sense poder avisar la família, sense cap garantia que no es perdrà la seva maleta, i de vegades fins i tot a un país que no és el seu, i ja t’espavilaràs. Si s’acompleix el termini màxim de detenció sense haver pogut fer la deportació, o bé es veu que no hi havia motiu per detenir-lo, el detingut sol ser abandonat al carrer igualment sense miraments, sense diners, sense cap compensació per exemple pel fet d’haver-li fet perdre la feina, i sovint lluny del seu domicili i, com sempre, ja t’espavilaràs.

Els europeus solem criticar amb justa indignació els americans perquè tenen el seu Guantánamo a l’illa de Cuba, on es practica l’empresonament de persones amb total ignorància de les garanties jurídiques dels Estats Units, però no ens adonem que tenim uns 80 “guantànamos” igualment criticables dins del territori europeu, on es vulnera fins i tot la pròpia legislació europea, no només els drets humans dels detinguts.

En aquest acte, com ja va passar en el del 26 de gener, algunes persones han manifestat el seu desig de mantenir-se en contacte amb la Plataforma per la Tolerància o potser fins i tot incorporar-s’hi com un membre més, ja que aquest grup voldria integrar tantes persones com vulguin treballar plegades pel respecte i la tolerància entre els veïns d’Abrera, vinguin d’on vinguin.