Crónica del concert celebrat el dia 16 de octubre a l’AUDITORI de Barcelona.
Obres: LA PRIMER NIT DE WALPURGIS, Fèlix Mendelssohn; NOCTURNES, Claude Debussy; DAHNIS ET CHLOÉ, SUITE Nº2.
Direcció: Salvador Mas, direcció de cors: Xavier Pastrana (cor Lieder camera i cor Sant Esteve), Mieria Pintó: mezzosoprano, Jorg Dürmüller: tenor, Robert Holzer: Baix Bariton.
La arribada del romanticisme a la cultura europea va ser com si un brau entrés en una botiga de porcellana, totes les passions, els desitjos, els ideals... tot de cop era com si emergís de dintre dels il•luminats de la època una nova forma de comportament i de veure i entendre la vida, cap emoció, cap sentiment havia de ser minimitzat.
El romanticisme no te res a veure amb la idea que en tenim ara i que ens han venut els americans amb les seves pel•lículetes nyonyes, era més que això, era un esclat de llum i de vida, tot allò que el goticisme havia escamotejat amb les seves pors.
El romanticisme es va fer sentir moltissim a la música, especialment en el simfonisme i precisament aquesta obra de Mendelsshon n’es una mostra.
LA PRIMERA NIT DE WALPURGUIS, amb poemes de del creador de Faust: Johan Wolfgang Goethe, es un himne, un himne alegre i paga dedicat als temps d’abans de l’obscurantisme cristià, quan encara es celebraven rituals multitudinaris en nom del deu de la muntanya Belenos i quan la natura no era vista com un enemic a destruir. Es aquesta doncs una obra amb un cert regust subversiu en que els representants de del cristianisme son ridiculitzats en favor de les forces de la llum encarnades per els druides.
Per LA PRIMERA NIT DE WALPURGIS el poeta Goethe es va inspirar en antigues llegendes, la seva translació simfònica ens situa a les muntanyes de la serralada de HARZ a la nit entre el 30 d’abril i el 1 de maig, la nit màgica de Walpurgis que, al contrari de ser la nit dels dimonis que ens han volgut vendre durant molt de temps, el que fa es que es celebra el retorn de la vida a les muntanyes amb els primer calors de la primavera, aquí els instruments ens mostren un magnífic paisatge, amb el vent, els núvols, els arbres i les roques, es aquí a on el romanticisme es mostra amb tot el seu esplendor, descriptiu en emocions i sentiments per , finalment, donar protagonisme als personatges dels druides i el seu sèquit fins finalment - com a tot bon romàntic- arribar a una apoteosi de veus i corda, per celebrar el triomf de la alegria contra la por.
Potser al concert se li tindria de retreure –almenys en el que jo vaig poder assistir que va ser el de divendres- que a la mezzosoprano costés una mica de sentir, semblava apagada per els instruments, apart d’això la interpretació va ser fluida i emocionant i tant les corals com la orquestra es va sortir prou be amb aquesta peça no massa freqüent en les sales de concert.
La segona part del concert va estar dedicada al França, cosa bastant lògica, el normal es posar un parell de peces franceses després d’una d’alemanya, al cap i a la fi tots tenim en compte els eterns llaços d’amistat que hi ha entre França i Alemanya.
Claude Debussy y Ravel van ser els representant escollits, amb un preciosos poemes simfònics onírics eteris, en que els cors formats per veus blanques son un instrument més entre la resta, de fet durant la interpretació els cors dels NOCTURNES de Debussy les veus estaven entre els instruments i no a la darrera com acostuma a ser de manera emergien d’entre les cordes i creant un aura de misteri que remarcava la “nocturnitat” de la peça.
En quant a Ravel, de vegades sembla estrany que el seu BOLERO sigui la més coneguda de les seves peçes, el seu DAPHNIS ET CHLOÉ sorgit d’un encàrrec- un ballet, inspirat en un text de l’escriptor grec del segle II després de Crist en que s’explicava le història d’amor de dos pastors (Dafnis i Cloe), la obra –com NOCTURNES- es sobre tot una obra impresionista en el sentit que els autors han volgut retratar uns paissatges des de el seu esperit mateix, més la sensació de trobar-si que no pas la de veure, gràcies als instruments i a les veus blanques –que anys mes tard va fer servir moltíssim James Horner i després s’han utilitzat de forma francament gratuïta – ens trobem en uns ambients de somni, als darrers compassos de Daphne i Chloe vaig tenir la sensació de que els arcs dels violins actuaven com a rems mentre els contrabaixos i violoncels feien de timó.
Una estranya incursió del somni a la vida real.
Joaquim Parera
|
Article realitzat per: Joaquim Parera
Setembre
