Fa unes setmanes fullejava la revista literària Mercurio i, en pàgines successives, hi havia dues novetats de novel·la amb premi: l’Ateneo Joven de Sevilla i l’Ateneo de Sevilla. L’autor de la primera era Lorenzo Luengo; el de la segona, Andrés Pérez Domínguez. Amb tots dos vaig coincidir fa temps en lliurament de diferents premis d’aquells que fan planter i fomenten vocacions literàries, però els havia perdut la pista. I si deia un tango que vint anys no són res, encara en són menys 6, 8 o 10.
Vaig coincidir amb el Lorenzo (Isaac) Luengo (Regalado) a Madrid el 2004. Era la segona vegada no consecutiva que m’adjudicava un certamen per a joves avui dia desaparegut, l’Artejoven Latina, i vaig fer broma amb el meu veí de butaca, un altre dels guardonats, per marcar jerarquia: “A aquest premi li haurien de treure el nom que té i posar-li el meu”. “O el meu”, em va respondre. I és que resulta que ell també l’havia guanyat dues o tres vegades. Al final vam arribar a un entente cordiale: la modalitat en prosa podria portar el seu nom; la de poesia, el meu. Vam parlar una estona, vam convenir que els concursos servien per fer guardiola i aprendre geografia, i em va explicar que el més estrany que l’havien obligat a fer una vegada abans de recollir un premi havia estat ballar amb la reina de les festes en unes ídem patronals. També em va explicar que a Madrid els mitjans estaven tot el dia amb la matraca del boicot al cava català –i jo que des de Martorell em pensava que era una altra al·lucinació del victimisme català– i ens vam acomiadar perquè se n’havia d’anar a pencar (és a dir, a escriure o a traduir).
D’ençà d’aquell dia no l’he tornat a veure, però em consta que el Lorenzo Luengo i jo hem tingut unes vides (literàries) força paral·leles. Al cap i a la fi, el repertori de concursos per a menors de 35 anys és limitat, així que també s’ha donat la circumstància que ell s’ha adjudicat els mateixos premis que jo a Cadis o a Burgos, encara que en edicions diferents –val a dir que aquests són de poc relleu al costat de l’Ateneo de Sevilla que he esmentat al primer paràgraf.
Quant a l’Andrés Pérez Domínguez, hi vaig parlar l’any 2001 a La Palma del Condado, a Huelva. Encara no era l’escriptor capaç de vendre en dos mesos cinc edicions d’El violinista de Mauthausen, però tenia l’ambició necessària per tirar endavant i l’eloqüència de què avui dia fa gala a les entrevistes televisives. Aleshores, si no recordo malament, es guanyava la vida com a guia turístic a Sevilla. Curiosament, no havia guanyat el concurs de contes de La Palma, sinó que hi havia quedat segon. El primer premi se l’havia endut el meu entranyable Alfonso Ruiz de Aguirre, l’autor de la magnífica novel·la El baño de la cava, de l’exhilarant El árbol de la vida i de la història real d’una filla prematura que se li va acabar morint, Isabel no se rinde. La vetllada del premi no va ser gaire literària, perquè durant el sopar em van col·locar davant de la mare de l’Alfonso. Amb tot, la conversa va ser molt agradable i el pernil, extraordinari.
És difícil treure de tot plegat alguna conclusió concloent sobre com pot ser la vida d’un escriptor del segle XXI. Com d’habitud, l’èxit editorial no sempre va de la mà de la solidesa de la proposta narrativa: Ruiz de Aguirre em sembla un excel·lent narrador i no ha tingut el ressò crític ni mediàtic dels altres dos. En qualsevol cas, qui es dedica a la literatura sap que el temps no el constreny com a un esportista, que això és una cursa de fons i que es pot assolir rellevància als 30, als 40 o als 50 anys. El més probable és que el savi Antonio Machado tingués raó en allò que no hi ha camins, perquè el camí és l’empremta de les nostres passes. Així que no paga la pena apressar-se gaire, perquè la meta, en realitat, és el camí.
Andreu González Castro
www.gonzalezcastro.net
|
Article realitzat per: Andreu González
Setembre
